El llenguatge i les llengues

Llenguatge

És el mitja d'expressió i de comunicació propi dels primats, tot ser humà es comunica per mitjà de la llengua. Té la peculiaritat de ser una parla desplaçada, expressar sensacions i referir-nos a coses no presents. 

Amb una llengua organitzem el nostre entorn, el llenguatge és el reflex del nostre entorn, si les nostres expressions rebessin expressions lingüístiques la comunicació és impossible. La comunicació és possible gràcies a l'organització i la reducció per mitjà del llenguatge que fem del món. 

El llenguatge es desarrolla paral·lelament amb la intel·ligència, és a dir, el llenguatge és el responsable del nostre pensament, per tant, sense llenguatge no hi hauria intel·ligència ni memòria perquè és el suport bàsic de la memòria. També fa possible l'autoexpressió (diàleg amb nosaltres mateixos). 

El llenguatge és el mitjà més extens de comunicació, tota expressió humana té la seva traducció amb llenguatge. 

En resum, el llenguatge humà és el mitjà de comunicació més extens que tenim, és el factor bàsic que ens constitueix com a éssers humans perquè fa possible el discurs i la parla desplaçada, fa de suport de la memòria, és la causa del diàleg i permet l'expressió lliure.   

Llenguatge humà: El llenguatge humà és un instrument de comunicació constituït per senyals organitzades que permet la expressió verbal de situacions.  

Les quatre habilitats lingüístiques

Llegir

Llegir és el procés a través del qual és comprèn un text escrit. És un procés actiu, la persona que llegeix ha de construir el significat del text. Llegir és també aconseguir un objectiu, sempre llegim per alguna finalitat. Llegir és un procés d'interacció entre qui llegeix i el text i per últim, llegir és un procés de predicció i inferència contínua, és a dir, la capacitat d'entendre algun aspecte del text a partir del significat de la resta.   

Escriure

Escriure és el procés a través del qual es produeix un text escrit significatiu. Hi ha tres aspectes que es poden destacar; en primer lloc, els aspectes formals com la cal·ligrafia, la relació so-grafia i la disposició en l'espai; en segon lloc, els aspectes lingüístics com la morfologia (forma), el lèxic, els aspectes sintàctics i els semàntics; per últim apareixen els aspectes discursius com el tipus i les propietats del text i el procés de composició escrita (planificar, redactar i pensar). 

Parlar

Parlar és expressar el nostre pensament mitjançant el llenguatge articulat de forma coherent, clara i amb correcció i adequació a la situació comunicativa. 

Escoltar

Escoltar és entendre un missatge a partir d'engegar un procés cognitiu de construcció de significat i d'interpretació d'un discurs pronunciat oralment. 

Saber escoltar demana un paper actiu i participatiu, un respecte per l'emissor i les seves idees, ser objectiu per entendre el que ens vol dir l'altre, un bon oient sap descobrir els objectius i propòsits de l'orador, sap descobrir les idees principals dels missatges i sap reaccionar als missatges i parlar si cal quan acaba l'orador. 

Diferències entre llenguatge oral i escrit

Algú que vulgui dominar el codi escrit de la seva llengua no ha d'adquirir tots els coneixements sinó que ja els té del codi oral.

Les característiques principals de la llengua varien entre els dos tipus de codis, per representar-ho he fabricat una taula. 

Característiques contextuals

CANAL ORAL	CANAL ESCRIT
Canal auditiu - compren amb l'oïda.	Canal visual - llegir amb els ulls.
Receptor percep els signes successivament (un radera l'altre).	Receptor percep els signes simultàniament (alhora).
Comunicació espontània, l'emissor pot rectificar però no esborrar el que ha dit.	Comunicació elaborada, l'emissor pot refer el text sense deixar rastre.
Comunicació immediata.	Comunicació diferida.
Comunicació efímera, els sons només són perceptibles el temps que duren a l'aire.	Comunicació duradora, les lletres es graven en un suport estable i perduren.
Utilitza codis no-verbals com el moviment del cos o l'espai de la situació.	Utilitza poc els codis no-verbals com la disposició de l'espai i del text o la textura del suport.
Interacció durant l'emissió.	No hi ha interacció.
Context extralingüístic important: codis no-verbals.	Context extralingüístic poc important: l'escrit és autònom.

Característiques textuals

Adequació

CANAL ORAL	CANAL ESCRIT
Marca la procedència dialectal. Ús de les varietats dialectal.	Neutralitza les marques de procedència, ús de l'estàndard.
Associat a temes generals, grau de formalitat baix.	Associat a temes específics, grau de formalitat alt.

Coherència

CANAL ORAL	CANAL ESCRIT
Selecció menys rigorosa de la informació.	Selecció molt precisa de la informació.
Més redundant.	Menys redundant.
Estructura del text oberta, interacció.	Estructura del text tancada.
Estructures poc estereotipades.	Estructures estereotipades amb fórmules i frases fetes.

Cohesió

CANAL ORAL	CANAL ESCRIT
Menys gramatical, utilitza pauses i entonacions.	Més gramatical, utilitza signes de puntuació i sinònims.
Molts elements paralingüístics, canvis de ritme i variació de tons.	Pocs elements paralingüístics, cursiva, negreta i asteriscs.
Codis no-verbals com moviments corporals i gestos.	Pocs codis no-verbals com esquemes.
Referències exofòriques com jo, tu, aquí, ara…	Referències endofòriques com ell, aquell, meu, alguns…

Gramàtica

CANAL ORAL	CANAL ESCRIT
Formes pròpies dels usos espontanis i ràpids.	No incorpora formes pròpies.
Solucions por formals com que, vaig anar, n'hi.	Solucions formals com el qual, anà, li'n.
Estructures sintàctiques simples.	Estructures sintàctiques complexes.
Frases inacabades.	Frases totalment acabades.
Ordre dels elements variable.	Ordre dels elements estable.
El·lipsis freqüents.	El·lipsis menys freqüents.
Lèxic no formal (de pressa, coses).	Lèxic formal (ràpidament, elements).
Freqüència baixa de mots amb significat específic.	Freqüència alta de mots amb significat específic.
Repetició lèxica.	Eliminació de la repetició lèxica amb sinònims.
Tics lingüístics: (tú?, sí?, xaval!).	Absència.
Mots crossa com vull dir, aleshores, doncs, llavors.	Elimina els mots crossa.
Ús d'onomatopeies.	Ús molt escàs d'onomatopeies.

Característiques del text

Hi ha dos tipus principals de característiques del text, les descriptives i les prescriptives. 

Les característiques descriptives analitzen el funcionament d'algun aspecte lingüístic. Hi ha tres tipus de característiques descriptives: 

- Adequació: Grau d'adaptació d'un discurs a la seva situació comunicativa tenint en compte l'interlocutor i l'objectiu. 

- Coherència: Assegura la unitat de sentit del text, selecciona la informació rellevant del que no n'és. La quantitat d'informació ha de ser suficient però no excessiva. A més, estableix relació lògica i no-contradictòria entre les diferents parts d'un discurs.  

- Cohesió: Conjunt de relacions de significat que s'estableixen entre diferents parts del text i permeten al lector interpretar el text amb eficàcia. 

Les característiques prescriptives són les que determinen les normes d'ús. Poden ser:

- Variació: És l'estil o el repertori del text, la qualitat dels trets estilístics dacord amb valors i actituds socials.    

- Correcció: Norma explícita d'ús en una comunitat lingüística de parlants.